diumenge, 24 de febrer de 2013

Gats


Avui tenia prevista una altra entrada, però divendres un fals click va enviar a prendre pel sac tot el que tenia escrit. Sort que estava a la biblioteca perquè sinó el crit hagués sigut descomunal. Espero no haver clicat el suprimir quan ho vaig copiar al llapis de memòria i demà poder-ne recuperar la còpia. Però sempre hi ha alternatives i seguint al mateix lloc, us deixo les fotografies d’uns companys de visita a Rupit. Simpàtics! veritat? els hi encantava la càmera.


No ser què hi ha entre els animals i jo que no... no m’agraden! O més aviat soc jo amb els animals, perquè ells em sembla que no en tenen cap culpa, menys quan un gos em mossega, allò si que va ser un atac a traïció! Mai més he tornat a passar per aquell camí, i quan veig o tan sols sento gossos de lluny giro cua i cap allí no se m’hi ha perdut res. No hi puc fer res, o si, no ho ser, però em fan por. De totes maneres no li dono masses voltes, amb la condició humana a vegades em passa igual.


dissabte, 16 de febrer de 2013

Vellesa


Costa escriure, a vegades els esdeveniments són tan aclaparadors que la ment es col·lapsa, però necessites buidar el pap, no cal que et clavin una pistola al clatell per dir tot allò que portes dins, que carregues amb el pas lent de les hores, dels dies, dels mesos, però que et sembla que tot hagi sobrevingut de cop, on els records, els sentiments disparen directament des d’un temps llunyà, com si el temps intermedi no hagués existit. Però de cop hi volta tot fa acte de presència, la memòria pot crea carpetes dins la nostra ment i arxivar segons els seus desitjos i capricis, però arriba un dia que ja no pots fugir.


No és fàcil fer front al pas del temps,  fer-se gran no és el mateix que envellir. Estem preparats per a fer front a la vellesa? La nostra societat és territori per a vells? Potser perquè tot és massa nou per mi m’envaeixen tots els dubtes, potser perquè no ser com gestionar el moment tampoc no ser com canalitzar els sentiments.  M’agradaria que m’envaís la fredor, es pateix menys. Sigui com sigui els nostres es fan vells i la vida no tracta a tothom per igual, cosa que a vegades és difícil de pair.

La vida segueix, per a cadascun al seu ritme, com la natura, que de mica en mica anirà mudant el seu aspecte per portar-nos una nova primavera. De moment seguim amb imatges del nostre hivern a Vidreres.

dilluns, 4 de febrer de 2013

Embassament de Sau


Per arribar al pantà de Sau des de Girona cal agafar l’eix transversal (C-25) direcció Vic i deixar-lo a la sortida 187, Sant Julià de Vilatorta-Calldetenes, continuant per la N-141d cap a Folgueroles i Vilanova de Sau.

En ple espai natural de les Guilleries-Savassona, entre els cingles de Tavertet i les Guilleries, i aprofitant el desnivell de la vall, l’any 1962 s’inaugura l’embassament de Sau, considerat dels més peculiars de Catalunya amb 17 quilòmetres d’allargada i 3 d’amplada i que reté el curs del riu Ter.

La seva construcció va deixar sotes les aigües el poble de Sant Romà de Sau, del qual, tot i estar el pantà en la seva màxima capacitat, encara se’n pot veure el campanar de l’església romànica (s. XI) que es resisteix a desaparèixer.

Actualment l’embassament està al 40% de la seva capacitat (66 mh3), i a la mateixa setmana del 2012 estava al 87’88% (145 hm3). L’escassa precipitació d’aquest darrer any és evident.

És una excursió molt bonica, a prop de casa en el nostre cas, amb el paisatge espectacular que ens ofereixen els cingles de Tavertet, i alhora impactat, la desolació que deixa l’aigua quan l’embassament es troba en els seus nivells més baixos impressiona.









divendres, 1 de febrer de 2013

La vuelta al mundo {historias en mi cama}

Darrerament tinc més ganes de fer fotografia exterior que interior, tot i que no disposo de totes les oportunitats que voldria. L’hivern convida a estar dins de casa, abrigar-se del fred, però les poques hores de llum diürna que em queden després de la jornada laboral m’obren aquestes ànsies de sortir a fora, agafar la càmera i capturar tot allò que fa un temps era imperceptible als meus ulls, sentir el vent glaçat a la cara i les mans, i tornar a casa amb una sensació especial, d’estar bé, d’haver-me regalat aquest petit espai, una mica de temps per mi i un munt d’imatges boniques dins la càmera.

La fotografia d’interiors també té molt d’encant, i aquest mes de gener al club fotogràfic La vuelta al mundo ens convidaven a immortalitzar històries en un dels espais més íntims de la nostra vida quotidiana, a mostrar Historias en mi cama. Com en cada nou repte sempre penso el mateix, d’aquí no en sortirà ni una fotografia, però de mica en mica m’hi vaig sentit còmode, les idees es succeeixen, i els dies i les oportunitats se’m tiren a sobre. Desitjo que us agradin.