dimecres, 24 d’abril de 2013

dies d’excursions {pantans de la Torre d’en Llobet + neighbours}

Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. Quantes i quantes vegades m’he repetit aquesta dita aquests últims dies. De veïns n’hem tingut de moltes menes, han entrat i han sortit de les nostres vides deixant records amb moltes avinences i amb alguna que altra desavinença, sempre fruit de la convivència veïnal. La veritat és que hem viscut temporades memorables amb alguns veïns. Però n’hi ha uns que fa dinou anys que ens aguanten, ja no només pel sol fet de que nosaltres vivim a dalt, sinó perquè durant els últims temps i sempre han sigut com un puntal del nostre dia a dia, d’aquells que sense que te n’adonis hi són, invisibles però sempre presents, no cal cridar auxili, el millor servei d’emergències domèstiques. Gràcies, gràcies pels innumerables cables, impossibles de llistar, però que ens han fet la vida una mica més fàcil i bonica!


I parlant de bona companyia, la segona excursió que vam fer per Setmana Santa amb els veïns va ser als pantans de la Torre d’en Llobet.


Els pantans es troben a 500 metres de la Torre d’en Llobet, masia fortificada el cos original de la qual data dels segles XV-XVI. A ponent hi ha una torre de defensa de quatre plantes, a llevant s’afegí en els segles XVIII-XIX un edifici perpendicular de tres pisos, i al segle XX s’aixecà una torre quadrada oposada a l’altra. Al costat de la casa hi ha un molí modernista, la torre del qual és hexagonal. Aquesta masia va pertànyer a la família Llobet, una de les nissagues més antigues de Vidreres, de la qual es tenen notícies des del segle XII. La família, al llarg dels segles, anà adquirint diverses propietats a Vidreres i a Maçanet de la Selva, i a finals del segle XIX disposava de més de 500 hectàrees de terra i rebia més de 200 censos. Però a principis del segle XX un negoci no rutllà i van perdre totes les propietats.


Els esmentats pantans foren construïts per la família Llobet a la riera del mateix nom per regar els camps, i per anar-hi trobareu una ruta molt ben senyalitzada des del mateix poble de Vidreres.






Vidreres, des de la Torre d'en Llobet

dimarts, 23 d’abril de 2013

feliç sant jordi 2013


Leer, leer, leer, vivir la vida
que otros soñaron.
Leer, leer, el alma olvidada
las cosas que pasaron.
Leer, leer, leer, ¿seré lectura
mañana también yo?
¿Seré mi creador, mi criatura,
seré lo que pasó?

Miguel de Unamuno

dimarts, 16 d’abril de 2013

camins



Si m'haguéssis fet néixer gra de blat, 
que seria senzill d'arribar a ser una espiga!
Llucar, créixer, florir en l'aire assolellat,
entre olivers, en una terra antiga.

Si m'haguéssis fet néixer raig de llum,
d'aquesta llum, Déu meu, que a tu no t'enlluerna,
m'hauria estat donat el do de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.

Però m'has creat home, fecund, fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l'estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.

Tinc por – tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l'home lliure
si, tant més fatigat com més s'hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.

Màrius Torres

divendres, 12 d’abril de 2013

dies d'excursions {pantà de Can Francesc}

Tal i com us deia a l’entrada anterior, aquests passats dies de Setmana Santa van estar plens d’excursions, caminades en bona companyia pels boscos dels voltants del nostre poble, Vidreres (La Selva, Girona).

En les properes entrades a aquest bloc vull compartit amb tots vosaltres com hem descobert nous racons en la natura, espais mai vistos, paisatges transformats per la climatologia del moment que es presenten davant nostre de forma esplendorosa, collit espàrrecs, descobert noves plantes, compartit converses i rialles, i hem tornat a casa amb les butxaques ben plenes de noves experiències i amb la certesa que al costat de casa també s’hi poden viure unes vacances màgiques, tot ve marcat per la predisposició que té cadascú a l’hora de viure el moment i gaudir-lo.


Un dels dies en què la natura es va presentar més màgica va ser el dijous. La boira ho inundava tot i vam sortir a la cerca d’un dels petits pantans que tenim al pla de Vidreres, construïts pels mateixos propietaris de masies per regar els camps, el pantà de Can Francesc. Els pantans més coneguts a Vidreres, amb ruta senyalitzada, són els de la Torre d’en Llobet, construïts per la família Llobet a la riera del mateix nom, però nosaltres vam fer via pel camí que puja al Massís de Cadireres, que també ens porta fins a l’ermita de Santa Susanna de Caulès. No havíem caminat gaire que ja el vam trobar, a mà esquerra del camí, quedant-nos la masia de Can Mallorquí a mà dreta.



pantà de Can Francesc, amb Can Mallorquí al fons

Can Francesc

camí de pujada al Massís de Cadiretes

dimarts, 9 d’abril de 2013

creix




Sola vaig dir-te: creix
i, pas a pas, sabent
que ens duien els meus peus,
vaig gosar créixer amb tu.

Sal oberta,  Maria-Mercè Marsal

dijous, 4 d’abril de 2013

dies d'excursions

Les vacances sembla que estiguin distribuïdes al llarg de l’any de forma ben estratègica, arriben en el moment just en què ja estàs a prop d’un atac de nervis, en el moment just en què dius: -un dia més i rebento. Necessitava d’aquests dies de festa de Setmana Santa com el pa que menjo, per sortir d’una mena d’espiral que m’engolia. Necessitava d’uns dies sense horaris, sense tantes obligacions, per gaudir més dels fills, de casa, de l’entorn més proper. Dies d’excursions a peu i amb bicicleta, per tornar a casa ben plens de moments, de converses, de rialles, d’imatges que han quedat gravades a la memòria per no oblidar mai. (Continuarà...).



dilluns, 1 d’abril de 2013

La vuelta al mundo {nens}

Era el més aconsellable: música contemporània, sense associacions prèvies. Anys enrere, dècades fins i tot, durant una d’aquelles jornades familiars dels Blythe, el seu pare havia inclòs la paraula ‘nostàlgia’ en un dels seus reptes. Havia llegit la definició ‘enyor profund del passat’, i amb la seguretat obtusa de la joventut, la Percy l’havia considerat un concepte molt peculiar. No es podia imaginar per què ningú voldria tornar a viure el passat quan l’esperava el gran misteri del futur.

Les hores llunyanes
Kate Morton

'Quan en un moment donat et trobes aquesta història i sents com si s’hagués escrit expressament per tu, quan uns instants abans acabes de topar amb aquest poema i el veus com un reflex dels teus propis desitjos, llavors penses, quina casualitat! Res és casual, quelcom passa sempre com una senyal més de cap on ha d’anar la teva vida, cap on tu mateixa vols que vagi, només et cal ser valenta, la valentia d’aprendre a estimar-se una mica més.'

Aquestes quatre ratlles han restat sobre el full des del dia que vaig decidir fer una petita aturada a aquest blog, una història inacabada que necessitava restar en la penombra, deixar-la reposar perquè el pas del temps col·loqués els sentiments en ordre, deixar que els fets fessin el seu curs i dedicar més estones a una mateixa i a aquells que més estimes sense cabòries d’entremig. Necessitava aquest temps per emplenar-se de nou, d’uns dies que hem gaudit molt de l’aire lliure, alguns caminant i d’altres en bicicleta, on hem tornat a remprendre el fil de saber apreciar totes aquelles petites coses que tenim a prop, i, com no podia ser d’altra manera, on n’han sortit un munt d’imatges belles que de mica en mica aniré compartint. I amb tot això, també feliç d’estar novament aquí, feliç de llegir aquestes paraules que us escric.

Un altre motiu pel qual estic aquí davant aquest full és, com cada primer de mes, per  publicar el resum de la meva participació al grup de Flickr La vuelta al mundo. Durant el mes de març la Jackie ens proposava pujar al grup fotografies de nens, i tot que no tenia masses ganes de participar-hi, el tema d’entrada no m’atreia massa, vaig pensar que una opció podia ser fer una tria de fotografies de quan els meus fills eren petits, i de rebot salvar-los de la meva obsessiva persecució per fe’ls-hi fotos. La majoria són fetes amb la càmera analògica, i que a l’hora del rebel·lat també triava l’opció de la seva digitalització (les primeres que tinc digitalitzades són de quan en Marc tenia dos anys). Ara, tan acostumats que estem al format digital, que si volem fem amb les nostres fotografies els retocs més extraordinaris, quan miro totes aquestes penso que tinc davant meu quelcom molt especial, les trobo màgiques. No us sembla? Totes les he pujat a Flickr sense cap tipus de retoc.