dimarts, 28 de maig de 2013

tenim les mans de la mateixa mida


Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida!
I les meves per grosses, les teves per menudes!
Veus! L’ocell fosc ha baixat a l’onada
i el peix de llum s’ha ajocat a la branca.

La branca és aigua i l’onada treu fulles.
El peix fosqueja entre el velam de l’aire.
L’ocell és clar. La lluna, submarina.
Guaita! Tenim les mans de la mateixa mida.

L’ona tragina fruita al grat del vent.
La branca trenca als esculls del capvespre.
Lluna de nacre, gavadals de boira
ens capgiren la casa i la tendresa.

Ja ni sabem on s’han trobat, amor,
les nostres mans de la mateixa mida.

Maria-Mercè Marçal

dimecres, 22 de maig de 2013

Primavera

Fa dies que no escric aquí. Aquestes darreres setmanes el blog de cuina m’ha tingut una mica més ocupada, les noves seccions em tenen entusiasmada i he oblidat una mica aquest lloc, encara que no he deixat de sortir amb la càmera i fer fotos que vull compartir. També tinc pendent fer-hi un petit canvi d’imatge, fa dies que ja em volta pel cap però a casa els ‘problemes informàtics’ s’amunteguen i hem de compartir les estones per poder tenir accés al ‘mig ordinador’ que tenim (ja desitjo que ens tornin  almenys el mini-portàtil, amb ell si més no us puc visitar, per la resta he tornat a la ploma i al paper).


Mentrestant un deixo imatges de la primavera, doncs aquest any està esplendorosa, de les que a mi m’agraden, no suporto els anys que passem de la fred a la calor com aquell que passa pàgina.




diumenge, 12 de maig de 2013

groc


Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa,
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.

Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

Miguel Hernández, El hombre acecha (1938- 1939)

dilluns, 6 de maig de 2013

dies d’excursions {Massís de Cadiretes}


I aquesta és la última entrada que faig amb les fotografies de les excursions de Setmana Santa pel Massís de Cadiretes. En vindran més, els camins per trepitjar són infinits, i les ganes incalculables.



El Massís de Cadiretes és un espai natural situat a la zona costanera de la província de Girona, ocupant gairebé la totalitat del terme municipal de Tossa de Mar i part dels termes de Sant Feliu de Guíxols, Santa Cristina d’Aro, Llagostera, Vidreres i Lloret. La seva alçada màxima l’assoleix al Puig de Cadiretes (519 m) i la costa, amb un total de més de 6 quilòmetres preservats, és particularment abrupta. Per conèixer l’espai es suggereix prendre la sinuosa carretera que comunica Sant Feliu de Guíxols amb Tossa de Mar, i que travessa el massís de cap a cap per la seva franja litoral. A l’alçada de la cala Salions, la carretera que va fins a Llagostera travessa la muntanya cap a l’oest, i passa pel santuari de Sant Grau, des del qual es domina una magnífica panoràmica.







Font: La Selva, comarca de l’aigua.

dimecres, 1 de maig de 2013

Oda al color verde {para La vuelta al mundo}



Cuando la tierra 
fue 
calva y callada, 
silencio y cicatrices, 
extensiones
de lava seca
y piedra congelada,
apareció
el verde, 
el color verde, 
trébol, 
acacia 
río 
de agua verde.
Se derramó el cristal
inesperado
y crecieron 
y se multiplicaron 
los números 
verdes 
verdes de pasto y ojos, 
verdes de amor marino, 
verdes 
de campanario, 
verdes 
delgados, para 
la red, para las algas, para el cielo, 
para la selva 
el verde tembloroso, 
para las uvas 
un ácido verde.

Vestido
de la tierra,
población del follaje, 
no sólo 
uno 
sino 
la multiplicación 
del ancho verde, 
ennegrecido como 
noche verde 
claro y agudo 
como 
violín verde, 
espeso en la espesura, 
metálico, sulfúrico 
en la mina 
de cobre, venenoso 
en las lanzas 
oxidadas, 
húmedo en el abrazo 
de la ciénaga, 
virtud de la hermosura.

Ventana de la luna en movimiento,
cárdenos, muertos verdes
que enrojecen 
a la luz del otoño 
en el puñal del eucaliptus, frío 
como piel de pescado, 
enfermedades verdes, 
neones saturnianos 
que te afligen 
con agobiante luz, 
verde volante 
de la nupcial luciérnaga, 
y tierno 
verde 
suave 
de la lechuga cuando 
recibe sol en gotas 
de los castos limones 
exprimidos 
por una mano verde.

El verde
que no tuve,
no tengo 
ni tendría, 
el fulgor submarino y subterráneo, 
la luz 
de la esmeralda, 
águila verde entre las piedras, ojo 
del abismo, mariposa helada, 
estrella que no pudo 
encontrar cielo 
y enterró 
su ola verde 
en 
la más honda 
cámara terrestre, 
y allí 
como rosario 
del infierno, 
fuego del mar o corazón de tigre, 
espléndida dormiste, piedra verde, 
uña de las montanñas, 
río fatuo 
estatua hostil, endurecido verde

Oda al color verde, Pablo Neruda